Encara no havia acabat de llegir, com aquell qui diu, Des de dins, de Martin Amis, i ja em trobava embarcat en el segon lliurament delsDiarios de Rafael Chirbes. Sense eixir de la mateixa editorial –Anagrama- dos volums de formidable extensió (600 pàgines l’Amis, 700 el Chirbes) em fornien la millor literatura memorialística. I no deixa de resultar paradoxal que aquesta vinga infantada per dos novel·listes i no per recalcitrants practicants de la literatura del jo.

A Chirbes això de la literatura del jo el deixava més bé fred. Ell concep els seus diaris com un gran magatzem on deixar constància de vicissituds personals però també –o sobretot- dels llibres que llig, de les exposicions que visita i de les pel·lícules que veu, i que no vol deixar de la mà –sempre fràgil- de la memòria.

Llegit aquest segon volum d’escriptura dietarística (que abarca els anys 2005-2007), sorprén, més que res, la magnitud de la lluita contra la seua pròpia novel·la. Les referències a la impossibilitat d’acabar o de trobar un desllorigador a Crematorio desesperen l’autor. Com saben els seus lectors, la novel·la eixirà finalment a la llum, i es convertirà fins i tot en una sèrie. Assistim, però, a la llarga batalla d’un escriptor per a trobar el que necessita tot relat: un to. No trobar-lo el desespera: s’hi baralla, retalla, corregeix, rectifica. “Un libro no es bueno por lo que pones, sino por lo que le quitas”, remarca.

Chirbes, en aquests moments, és un home que pateix un doble exili: per un costat, fa uns anys que viu a Beniarbeig, a la Marina Alta, un poble de tot just 2.000 habitants. Ell, que ve de la soledat extremenya, en realitat es confessa un animal de ciutat, però les arrels també el capturen. On se sent realment lliure és als carrers de les grans capitals: “Madrid. Entre la multitud crezco, me esponjo. ¿Por qué me empeño en vivir en el campo, en pueblos pequeños, si me fascina, si me excitan tanto la respiración, el ritmo tenso, el anonimato que proporcionan las ciudades?”. Enmig d’aquesta contradicció viu.

L’altre exili és més complex, perquè és interior. És el bandejament propiciat per la infància als orfenats castellans, lluny del que queda de la seua família. Allà on li van ensenyar a no deixar-se estimar. Ara que és vell, que el cos li falla, que els alifacs se n’apoderen, el doble exili li fa mal. Ni tan sols el sexe hi és un lenitiu: “Desde la guarida de la vejez, atisbas el deseo sexual como una búsqueda de lo luminoso a través de las pantanosas aguas turbias…”

Martin Amis va localitzar en D. H. Lawrence el naixement del que anomena “l’escriptura de la vida”, és a dir, els escriptors que basen els seus personatges en persones reals. El seu admirat Saul Bellow en seria un de destacat. Seria interessat, en aquest sentit, indagar en què hi ha de “real” en la ficció de Crematorio. Al capdavall, Chirbes no s’està de contar-nos al seu diari la peripècia verídica de la seua germana, a qui la voracitat constructora (que només es deturarà amb la crisi del 2008) vol expulsar del seu terreny. Per a un autor que vol fer en literatura el que Goya o Ribera havien fet en pintura (segons confessió pròpia), els apunts del natural havien de ser imprescindibles.

Un home que se sent seriosament malalt, que aborda els seus quaderns conscient que escriu “notas de viaje en el camino de la muerte” havia de comprendre al final que un diari no té per què ser un mal complement d’una novel·la. La novel·la és arquitectura, cert, mentre el diari només és un al·luvió de materials sense ordre ni concert. Però aquest desordre, que tan bon resultat va donar a Montaigne (els Essais: “uno de los pocos libros que te acompañan toda la vida”), estableix la seua pròpia veritat, funda la seua pròpia gnoseologia.

Chirbes ho va entendre, al final del trajecte. Per això va passar a ordinador els quaderns solts on anava anotant el dia a dia. El resultat el tenim ja amb nosaltres: els dos volums dietarístics que ja s’han publicat. N’hi haurà més? Els espere amb ànsia.

“Cada vez tengo más la impresión de que cuandto escribo es solo el borrador de lo que debería escribir”. Amb aquesta confessió, potser inadvertidament, Rafael Chirbes estava definint l’ofici d’escriptor. I això no té res a veure amb el gènere literari escollit. Aquesta impotència –aquest exili autoimposat- és el que converteix la pura i simple grafomania en Literatura.

(Publicat en EL PAIS, 26-12-2022)