M’ ho he passat molt bé llegint la novel·la de Joan Carles Ventura “Em diuen Fletxa”, una història policial que té en el llenguatge emprat el seu millor i major mèrit en la meua opinió.
Hauria de ser evident -i ho és – que els mèrits de tota obra literària són bàsicament una questió de llenguatge, la monumentalitat (la capacitat de construir) de la parlaula.
Bé, en Em diuen Fletxa la paraula és àgil i gràcil, d’una gran llibertat i empra les formes verbals més valencianes -concretament, més marjalenques – amb una notable desimboltura i desinhibició.
El resultat és una història fresca, seductora, divertida, amb algun problema menor en la verosimilitut dels personatges, un inconvenient relatiu en la literatura d’evasió, fins i tot en la ben escrita com és el cas de la novel·la que comente.
La novel·la va d’un presumpte assassinat i de tràfic de drogues en allò que la premsa anomenà la Ruta del Bakalao.
Precisament en el llibre canònic sobre la Ruta -En extasi de Joan M.Oleaque – es deplora que tanta energia invertida donà pocs resultats econòmics a diferència d’alguns estudis de gravació i sales de capital català que realment feren un duro llarg.
Ara estem descobrint que els valencians obtindre’m en literadura, que és la rama més indigent i, per tant pidoladora dels negocis, els beneficis que no ens arribaren per altra banda.
O com diu la Ilíada: “que Zeus ens ha donat un mal destí perquè els homes/ que neixen en temps venidors en facen cançons, de nosaltres”.
Ventura refila amb la facilitat d’un rossinyol. “Em diuen Fletxa” està editada en Crims.cat.