El periodista, escriptor i vividor Emili Piera tenia una columna diària al periòdic Levante. En 2019 la va perdre, després de tres dècades, i aquesta pèrdua, com la de la Granja a l’Àfrica d’Isak Dinesen (i passeu-me la comparació) va motivar una exacerbació de la seua grafomania. L’obliguen a callar i ell, naturalment, s’hi revolta. El resultat és aquest dietari, però també un d’anterior, Diari de la plaga, escrit en plena pandèmia però publicat amb anterioritat a aquest.
  Emili és un home de coneixements enciclopèdics. A més, té un avantatge: està convençut que, el que no és cultura, és agricultura (i viceversa). Sempre té, doncs, una bella metàfora rural per portar-se a la ploma. Després de molts anys, a més, ja ha descobert la diferència entre periodisme i literatura, eixe gran tema per als cursos d’estiu de les universitats: “A l’escriptor el mou la voluntat de perdurar; al periodista la relativa garantia de cobrar a final de mes”.
  Perdurar, doncs. Un consell: si eixe és el propòsit, no estaria de més evitar els solecismes i les errades producte de la manca de la mirada sàvia d’un corrector. Un propòsit molt factible si l’editorial fera la seua faena. Com va dir Fuster (i cite de memòria), l’únic pecat és, en realitat, fer faltes d’ortografia. I no és un mal aforisme.
  Llevat d’aquests defectes de forma, però, és impossible no estar d’acord amb la cosmovisió de l’autor, i més quan hi he compartit, com és el cas, alguns dels episodis o de les sensacions que evoca al seu llibre. És el cas de la seua devoció per El doctor Givago. La pel·lícula, és clar, que és molt millor que la novel·la. I ho dic amb la més absoluta certesa: sempre he considerat el cicle de films èpics de David Lean (El pont sobre el riu Kwai, La filla de Ryan, Lawrence d’Aràbia i, per descomptat, la que ens ocupa) un vuit mil artístic de la segona meitat del segle XX.
  A propòsit de les motivacions de Pasternak, però, Emili no s’està de llançar alguna càrrega de profunditat: “El comunisme és una idea magnífica per a qualsevol espècie que no siga la humana”. Caldrà recordar, en aquest sentit, una assenyada observació de Svetlana Aleksiévitx, que, de dictadures del proletariat, en sabia en poc: “El comunisme és com la llei seca; és una bona idea, però saps que no funcionarà”.
   Més coincidències. El comú amic Segon Plavi ens embarca cap a Godella i fem cap al Museu Pinazo i al d’Andreu Alfaro. Piera admira un nu femení, i no s’està de reportar l’observació que li fa un amic, a cau d’orella: “No és per casualitat que la figa té forma de vidriola”. I és que hi ha fons d’inversió que poden ser insondables…
  En maig del 2019 el dietarista va a un concert de Bob Dylan a la Plaça de Bous. Diu que el de Minnesota els fa “un magnífic present” tocant-hi alguns dels seus clàssics. Hi discrepe. Jo també he vist Dylan en directe, als Vivers, portat per Bancaixa (la vidriola…). I des de llavors, per les raons que conte en Història d’Amèrica, em vaig prometre no tornar a contemplar com l’autor d’algunes de les cançons més emblemàtiques de la meua memòria sentimental les destrossava sense pietat -i sense ganes- a dalt d’un escenari.
  Més enllà d’aquest joc de matches, però, cal reconèixer que Emili Piera és un cisellador de frases brillants, una habilitat que sempre s’agraeix en un dietarista de raça. És així quan defineix un gat com “la major quantitat d’àngel que cap en una bèstia”, O quan assegura que “morir-se, segons com, és fàcil: t’ho donen tot fet”. I encara: “A mi m’agradaria morir-me i després sopar”.
  El seu dualisme materialista (en el millor sentit de la paraula de tots dos mots), el seu hedonisme moderat (li agrada la bona vida però fa ioga), la seua prosa barroca i benhumorada converteixen aquest llibre en una lectura plaent i entretinguda.
  Hi ha qui no llegeix dietaris perquè té por d’avorrir-s’hi, però està tot el dia escoltant si el veí del quart torna a discutir a crits amb la dona. A mi em passa al revés: no m’interessa per a res la rutina conjugal del veïnat, però em deleix assistir a una vida ben contada, a una vida empeltada irreversiblement de literatura. I després hi ha qui no entén els dietaris aliens -tot i que diu que en fa de propis- no perquè tinga una vida insubstancial (cap ho és), sinó perquè no està dotat per a les belles lletres. Vida, doncs? No, vida literària, literatura vital. La resta és xerrameca o xafarderia.