El diumenge escapàrem a Sant Mateu. Des del malson dels confinaments que tinc impulsos de fugida cap a quí sap on i quí sap quan. Sense saber-ho trobàrem el poble ple de banderetes, feia uns dies que s’havia celebrat la festa del patró. Sant Mateu, és clar: evangelista. Primera divisió. L’Evangeli que trià Passolini, per més humà, trobe.
Després d’un vermut en la luxosa plaça major que tot i la seua grandària té racons intimistes, visita a la botiga de tota la vida a comprar vi, vermut, torrons del gat, flaons (no són com els d’Eivissa encara que tenen el mateix nom) i oli (algunes de les oliveres més velles, esporgades i pentinades amb el millor gust es troben en la pujada a l’ermita de la Marededeu dels Àngels, un santuari d’ampla volada i un vell lledoner (almez) en la placeta de la font.
Dinar en ca La Perdi, un dels clàssics de la comarca. La Perdi fa un trident amb Daluan (Morella) i Eliana Albiach (Cullera): els tres cuiners són col·legues i amics, i en els tres llocs el client és ben tractat.
No encertàrem en el menú per raons d’alambí. Tan se val: no sempre s’encerta i tornarem per Sant Mateu (i per la Salzadella a per cireres) si Déu vol. Cremadet fet al moment, sense beuratges de síntesi.
