«La memòria –cada memòria- té les seues pròpies regularitats. Per això hauria de ser obligatori que tota persona, al final de la vida, redactara les seues pròpies memòries.»

Llegint Si tenim vida i salut, de Josep Franco (Bromera), meditava sobre el fet d’escriure unes memòries. Franco ens hi ha contat la seua vida, des que va nàixer fins que es va jubilar de la professió de mestre (perquè la literatura no admet jubilacions). El més difícil, quan s’aborda un llibre així, és trobar un to i un punt de vista. La gent que no entén de lletra pensa que confeccionar un llibre és bufar i fer ampolles: només cal seure davant un feix de papers en blanc i anar omplint-los. L’escriptura, però, com totes les activitats que en la vida paguen la pena, és una tasca dificultosa i ferruginosa, i com més experiència acumulada s’hi té –suprema paradoxa- més dificultosa i ferruginosa resulta. 

Josep Franco ha rememorat les seues vivències en un text divertit i amé, però ha optat per una solució que no m’acaba de convéncer. La narració és en tercera persona, el narrador és anònim i tot el que s’hi conta és atribuït a un tal Pere Claver, sense ocultar en cap moment que Claver és el propi Franco. Usar inicials o noms en clau és un recurs habitual quan s’ha de parlar de persones vives i un autor vol tindre llibertat d’opinió, però no acabe de vore el sentit de disfressar-se amb un pseudònim quan la resta dels noms propis de la peripècia biogràfica en qüestió apareixen tal qual –i l’autor no evita referir-s’hi amb llengua viperina.

En fi, ell sabrà. Jo m’ho he passat bé llegint el seu llibre i he aprés coses que no sabia, perquè analitzar una vida és analitzar totes les vides. No m’ha sorprés que Franco –o Claver- afirme haver dut des de jove, amb gran constància, un dietari (un «diletari», diu, el diari d’un diletant). Aquest material és molt útil quan has de rememorar el passat, perquè la memòria és esquiva i el cervell juga la partida amb les cartes marcades.

Personalment, tinc el gènere o subgènere de les memòries per un dels meus preferits. No m’interessa especialment el xafardeig o l’anecdotari (que pot ser deliciós en mans expertes), sinó com cada escriptor aborda l’estructuració i dota de sentit una biografia. Perquè per a això s’escriu un volum memorialístic, per a contemplar la vida des del penya-segat de la vellesa i mirar de trobar-hi vectors clars, itineraris més o menys lògics, (ir)regularitats i (in)certeses.

No sé quina és l’edat adequada o el moment vital més oportú per posar-se a la faena. És un tema que m’ocupa i em preocupa. Òbviament, cal haver viscut suficientment, perquè si no una memòria personal seria insubstancial. Però quant és «suficientment»? Als seixanta? Als setanta? Als huitanta?…

Ara tinc d’altres projectes entre mans, però no vull tardar massa a iniciar un objectiu d’aquest tipus, bàsicament centrat en l’època de la infantesa. Contar tota la vida, fil per randa, seria llarg i prolix, i de discutible interés per a un lector hipotètic. Però concentrar-se en una etapa decisiva, com és la infància, i intentar pouar-ne engrunes de percepcions i significats és una meta literària que m’estimula i em motiva.

Tot això ja vindrà, si ve. Sense eixir de la nostra literatura, tenim grans fites memorialístiques, com el fals dietari El quadern gris, de Pla (i tota la seua obra, en realitat), les memòries de Sagarra i Gaziel o, més recentment, El tramvia groc, de Joan F. Mira. Per raons que no venen al cas m’he passejat sovint, en els últims mesos, per davant de l’edifici d’Obres Públiques al número 80 de l’Avinguda Reial de Madrid (antic Camí Reial), davant per davant de la casa on va nàixer Mira (hui, un bloc lleig de pisos), al barri de la Torre de la Ciutat de València. Cada vegada que hi passava, em venia al cap l’elucubració d’aquest autor, en el sentit que per allí mateix transcorria, in illo tempore, la Via Augusta (cosa que Vicent Olmos nega rotundament!).

La memòria –cada memòria- té les seues pròpies regularitats. Per això hauria de ser obligatori que tota persona, al final de la vida, redactara les seues pròpies memòries. Bé és veritat que no m’imagine un valencià prototípic, entre traca i traca, menjotada i menjotada, cridadissa i cridadissa, agafant un bolígraf i posant-s’hi.

Per això les memòries són coses de persones estrafolàries, com Mira, Franco i –in fieri– jo mateix. I així va passant la vida i cada vegada som més jóvens, com ha de ser.

(Publicat en LA VEU, 3 de gener de 2024)