En La Vanguardia del dimecres venia una enquesta internacional amb una seguit d’apartats i molta ambició: volia, l’enquesta, aclarir si sabem on anem. Qui? Tots, els països, el món, la gent
I des del principi l’enquesta ens proporciona imatges divertides. Sembla que els asiàtics son, entre convençuts i relativament convençuts, els que creuen que anem bé. Enhorabona. En les filosofies orientals saben molt millor que nosaltres que dir que anem bé contribueix a que les coses vagen bé de veres(dos terços dels entrevistats). Podria ser que allà al fons no foren tan optimistes però si les coses van mal, serem nosaltres els redreçadors? Podrem? Tenim la força? Doncs a viure.
L’ Europa de l’Est –el nostre Orient– també és optimista, més que la Occidental i amb motius més lleus.
Iberoamèrica també és relativament optimista
Comprenc el pessimisme de la faixa subsahariana, d’Àfrica del Nord (on les revoltes de la primavera àrab no han deixat rastre) i d’Orient Mitjà on Estats Units (i aliats) es dediquen a espoliar el petroli de Síria i Iraq i a deixar-se regalar –ells sabran per què– per allò que anomenen, pudorosament, les monarquies del Golf
El més extraordinari de tot és que només el 13% dels ciutadans dels EUA creuen saber que anem en la direcció correcta. És pot ser pessimista en plena o relativa opulència? Sí, només cal vocació. Com en tot.
Foto: el Dalai Lama -que ha dit que li agradaria reencarnar-se en una tia bona- partint-se el cul de riure en companyia d’un cardenal en assabentar-se de que sabem on anem.
