A finals d’agost, a pocs dies del principi del crus acadèmic, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) acordava la suspensió cautelar de l’article 11.3 del decret de 5 d’agost del Consell, de regulació de l’ordenació i el currículum d’Educació Secundària Obligatòria. La decisió anul·lava l’agrupació obligatòria per àmbits de coneixement per al primer curs de l’ESO. Per als qui no estiguen familiaritzats amb les jergues de l’Educació, els Àmbits de coneixement consistien a obligar un professor de secundària d’una determinada especialitat a fer classes en allò que, fa trenta-cinc anys, s’anomenaven assignatures “afins”. Per exemple: un professor de Valencià havia de fer classe de Castellà i d’Història. En el camp de les ciències, els àmbits podien agrupar, per exemple, Matemàtiques, Biologia i Tecnologia.

La pandèmia va propiciar aquestes amistats perilloses. Davant el cataclisme, el professorat va acceptar aquesta estranya mesura que convertia els biòlegs en matemàtics i tecnòlegs, per exemple. En el camp de les lletres, professors de Castellà que a penes solien dir Bon dia pels matins en la llengua del país se suposava que havien de fer tres hores a la setmana de classes de valencià i en valencià…

Des de la direcció dels centres es va provar de tranquil·litzar els docents. Es tractava de primer d’ESO, no era un nivell acadèmic elevat, és una circumstància excepcional, serà molt bo per als alumnes… En teoria, l’agrupació per àmbits buscava ajudar l’alumnat a superar el tràngol del pas de l’escola a l’institut. Pocs recordaven, però -o preferien oblidar-, que esgallar primer i segon d’ESO de les escoles per empeltar-los als instituts no va estar motivat per raons acadèmiques, sinó demogràfiques i econòmiques. Incorporar els alumnes de 13 i 14 anys als centres de Secundària, als anys 90, va contribuir a augmentar els problemes d’aquesta etapa, que és la que concentra els grans conflictes del sistema escolar.

La primarització de la Secundària es va veure reforçada amb l’obligatorietat d’impartir Àmbits en primer d’ESO. Ara, una resolució judicial ho ha revocat. Als instituts es viu un estrany impasse. Les direccions han demanat als claustres de mantindre els Àmbits en aquest curs, per no trastocar els horaris. Els claustres, a contracor, ho han acceptat majoritàriament. Però les espases segueixen en alt: què passarà en el futur? Tot dependrà de la deriva judicial, naturalment. Els tribunals valencians s’han especialitzat a dur la contrària a la política educativa del Botànic, així que se’n pot esperar qualsevol cosa.

La reflexió que hi caldria, en tot cas, és estrictament acadèmica. Quin sentit té obligar els professors a impartir matèries de què no són especialistes? En el fons, acceptar això és reconèixer que no importa realment el que s’ensenye en classe: l’únic rellevant és mantindre els corders dins de la cleda i procurar que estiguen tranquils i entretinguts. És dur d’enunciar, però és així. Els famosos beneficis acadèmics d’estudiar per Àmbits no apareixen enlloc (les notes no hi serveixen: es poden unflar amb molta facilitat…). Si és un trauma per a un estudiant de 13 anys passar tan menut de l’escola a l’institut: per què se’ls va expulsar de les escoles al seu moment?

Són preguntes fetes des de dins escoltant els professionals. Són els mateixos que no tenen veu ni vot en cada nova reforma educativa, i són substituïts per pedagogs delerosos d’experimentar les seues teories en carn aliena…

La qüestió, en definitiva, no és Àmbits só i Àmbits no. La qüestió és com es pot reformar o millorar l’Educació sense comptar amb l’opinió i l’experiència dels educadors. Polítics, jutges, pedagogs, pares i mares… tots hi tenen dret a opinar. Però el que cal és menys opinions i més empirisme. Fets, no paraules. La lluita interminable…

(Publicat en EL PAIS, 13-10-22)