Els polítics solen parlar de “pena de Telediario” per a referir-se a la seua aparició als mijans com a presumptes autors d’entremaliadures i robatoris de tota mena, amb les mans emmanillades i voltats d’agents de la Benemérita. Això és lògic en una societat de l’espectacle on més que combatre la corrupció -ja veiem que sense massa èxit- s’ocupen d’escenificar el seu combat i encara com que fan alguna cosa.De l’ultima tongada de sospitosos habituals, a banda del bo i millor que emparava l’alaldesa Rita Barberà sota el seu mant de verge barroca, hi ha un personatge que, en la meua opinió, no té el perfil d’un furtamantes.No sóc ni parent, ni amic de Rafael Rubio ni m’identifique massa amb el seu ideari polític, però no l’acabe de veure parant el casso per a que li l’òmpliguen, la veritat. No ho necessita. No pose la mà al foc per ningú però ja dic que potser estan buscant on no cal.De tota manera resulta admirable el joc de cartes d’alguns empresaris de la construcció que, segons la crònica, magnífica, de Laura Ballester i T. Domínguez, podien veure el futur com autèntics precognitius. Empresaris com un tal Febrer que li permutava un solar a l’ajuntament i als cinc mesos ja l’havia venut pel doble del que li costà. O comprar dos casetes en el Cabanyal i, mira per on, vendre-li-les a l’ajuntament pel preu màxim perquè el Consistori volia ampliar, justament allí, el museu de la Setmana Santa.Hi ha polítics corruptes però sembla que no hi haja empresaris corruptors, però el que furta les peres és tan lladre com el que para el cabàs, no?. En la guerra de classes com en la guerra de veritat el perill no és ser general sinó soldat, i encara més perillós, població civil contribuent.