Practique molt poc la melancolia gastronòmica però hui, Divendres Sant, no he pogut deixar d’enrecordar-me de les mandonguilles d’abadejo que fan José i Pilar quan els amics ens reunim a l’Era del Socarrat. A l’Era li afegiren una H, majúscula damunt, de manera que sembla que tenim la protecció d’una Hera divina, divina i amb denominació d’origen.
M’encanten les mandonguilles d’abaejo. En la Tasqueta d’Algemesí les feien bastant bones, no és molt habitual, és un dels plats més maltractats del receptari popular bàsicament perquè sovint practiquen la gasiveria pel que fa a la proporció d’abaejo que sol concurrir a la baixa.
Les millors mandonguilles que he menjat en ma vida les va fer ma mare un dia que venien els de Canal 9 a entrevistar-la. Crec que estava Paco López i no em deixarà com a mentider.
Per misteriosos camins de l’associació lliure he vist una foto de la serra Segària amb el Montgó al fons i me’ n recordat de tantes vegades com m’he proposat trescar per Segària (ho he fet només una vegada), per les seues penyes pelades que a mi em semblen poderosament magnètiques.
Ja sé que fare només puga desembocar en el món exterior al confinament: mandonguilles i Segària.