Conec el treball literari de Joan Garí des que era una criatura -ell, no jo- autor d’un dietari del qual només puc recordar que l’editava Bromera i que es podia navegar plàcidament per la bona prosa, com una mar d’estiu. I el lector, agraït.Espere que no siga un fals record, que n’hi ha. Aleshores ja em sorprengué la maduresa de l’autor que ha sabut acreditar en cada lliurament, inclòs el recull d’articles Sin dios y sin el diablo que li va publicar al Magnànim amb alguna empenta de la meua part.El dietari és un gènere obert a tota forma de palpitació, però això no vol dir que siga un anecdotari. No ho és, com a mínim, el nou llibre de Garí Ser persona. Diari de l’escriptor als cinquanta anys. De forma inadvertida, per impregnació, o amb plena consciència, el dietarista acaba per desenvolupar unes línies de narrativitat, tot i que el narrat càpiga sota la pell de l’autor i les seues preferències. No importa: cal qüestionar (o confirmar) idees, prejudicis, anhels i figuracions. Assajar. L’elecció de ritme, tema i llenguatge és aleshores tan important com a l’hora d’escriure un poema. Per cert, a mi les vociferacions em molesten tant com a Garí. País de cretins amplificats.Pot ser una sensació, però no ho crec: els nostres millors dietaristes, i Garí excel·leix en el gènere, milloren amb els anys, ja m’ha passat amb Toni Mollà i el seu toc tercer: es fan més impúdics, més confidencials, com convé, sense arribar a l’exhibicionisme, no a la manera de Rafael Chirbes i les seues memòries in articulo mortis, sinó amb l’autor de l’atreviment viu i ben viu.El deure no escrit del dietarista, que no en té cap d’explícit, consisteix a fer aproximacions a la intimitat, revelar-ne alguna, descobrir i descobrir-se. No és fàcil, ens ho recorda Garí, qui poa en les memòries de Pío Baroja per a traslladar als nostres ulls actuals un judici sobre els valencians no massa favorable i encara clamorosament vigent.Hi ha qui evita les preguntes que, sens dubte, arribaran al fil de l’exposició dietarista a còpia de lectures i ressenyes dissimulades. Error: fer un bon quadern de lectura reclama encara més talent que el dietari. L’agudesa, el suggeriment, l’observació útil o la revelació enlluernadora són coses que no es poden comprar a la floristeria.El Ser persona no porta, en quantitat, massa aforismes però, com a contrapartida, són molt bons. Les experiències de l’autor, ja més riques que en aquella primera joventut, li permeten a Garí entrar, armat amb un sable cosac, al despatx d’un dels budes del segle XX: el teutònic Sigmund Freud, combregar amb les bromes de Michel Onfray sobre la psicoanàlisi i ocupar-se’n d’aquesta modalitat de bruixeria dubtosament útil però, sovint, entretinguda. O passar de posar-los als seus gats noms de ressonància cinèfila a la funció hegemònica de certes formes de feminisme que tenen acovardit -xica, estic acovardit!- ja no al mascle corrent sinó al seu pensament silent i clandestí, tant si és notable com si no ho és.Un comentari final sobre la calvície de Jules Renard, del distingit i fi prosista francès, em fa pensar en la meua pròpia calvície i en la del meu estimat Manuel Vicent que, com deia l’altre dia a La Dos, mentre s’ensorrava el món ell estava molt pendent de la progressió de les entrades cap a l’arrasament total de la coberta capil·lar.Tenim remei? Heus aquí una pregunta innecessària. Som i això és tot.Joan Garí, que ha abeurat en la millor escola d’adjectivació -la planiana-acara com qualsevol un perill molt freqüent: caure en l’abús, el circumloqui o la temptació decorativa amb un resultat funest: la pompositat. Farem bé en protegir-nos de tan mala inclinació.Pel que fa a Bob Dylan crec que he tingut un problema de biaix cognitiu amb Garí. Jo conte en el meu dietari -Escriure a pessics- que m’ho passí molt be al concert de la plaça de bous de València del 2019. Garí creu que, en directe, Dylan destrossa les cançons fins que és impossible reconèixer-les -això és cert- i que aquesta perversitat podria ser indici de desgana. Però ningú no fa una gira mundial indefinida, com és la de l’oncle Zimmerman, per desgana ni perquè la seua senyora Sara el deixara pelat. Com el gran artista que és busca la connexió plena amb el seu material –els sons– el que passa és que no sempre estan els déus per a romanços amb els mortals.I pel que fa als himnes generacionals jo em quede amb Soy minero. I amb un tema no massa generacional, però sagrat: Just like Tom Thumb’s blues. Pachín, pachín, pachón a Garbancito no piséis…